Presentació de Maria Isona:
Venim a homenatjar a Fuster en el 90 aniversari del seu naixement ....... i ho fem en un context ambigu,d'una banda ens trobem en un País Valencià arrasat, per uns governants que ni ens coneixen ni ganes tampoc ,que s'han fet rics a costa del nostre benestar i de passada, han tractat d’ofegar la nostra identitat com a poble, el nostre tresor cultural ...... l'ensenyament públic en català assetjat, privatització de la sanitat, gent que passa gana, hectàrees de terreny cremat- molts de vosaltres vau plorar aquells dies de calor sufocant i pluja de cendres.
D'altra banda estem nosaltres ..... nosaltres,joves amb empenta que fan assemblees, que obren casals, que planten horts a Benimaclet, que resisteixen al Cabanyal i organitzen aplecs .... i els majors que renoven il · lusions gràcies als joves i els aporten experiència.
Fuster va escriure que un dia el van convidar a un concert de banda, a aquesta plaça on ens trobem, i que arribat el moment en què es van disposar a entonar l'himne, davant la perplexitat de l'auditori, va abandonar ostentosament la cadira . I explica el perquè: "jo no sóc regionalista" "jo com molts valencians Limno ens repugna" "comporta una càrrega política servil i reaccionària" ......
Fuster parlava dels provincians, figurons de la vida local, que semblen més importants del que són i de que el provincianisme és com un càncer ridícul.
I això és així, hi ha molts que no entonen l'himne però entonen el provincianisme i el regionalisme, que mutilen a Fuster, que utilitzen al Fuster icònic, al poeta i se'n refusen del Fuster polític perquè no estan a l'alçada.
Nosaltres avui, reivindiquem aquest Fuster, que com diu Jaume Lloret, encara fa por i ens convida a reivindicar-lo sempre, sense trampes i amb més energia que mai ara que fins el nom de País Valencià ens volen prohibir.
“La llibertat, va dir Fuster ,és un hàbit i no resulta gens fàcil d’adquirir. Només s’adquireix amb la pràctica.”
practiquem doncs ,practiquem la llibertat de dir que no viurem la vida que ens volen imposar, que volem benestar i que anomenarem a les coses pel seu nom...Català, País Valencià, Països Catalans.
També va dir "que la dreta Sempre és furiosa, i per aixó te tant d'èxit. L'esquerra tendeix a ser raonable. i es dispersa discutint" , nosaltres volem aprofitar per demanar a les forces polítiques de l'esquerra independentista, als que s'emmarquen a dintre del fusterianisme... unitat i honestedat amb el pensament Fusterià,que no ens desilusionen perquè sense gent que apuntali la base l'enxaneta no arriba a dalt.
Fa cinquanta anys Fuster va escriure al seu famós llibre que "l'atonia no és pas una de les nostres virtuts col · lectives ... que no som ben bé un poble apàtic ni escarransit" us demanem doncs, que reconstruïm a Fuster, que l’any Fuster siga tots els anys, que tirem llenya al foc ,que som un gran país. Endavant i sense por Fusterians que l'ara o mai ja s'ha ajornat massa temps.
Parlament de Jaume Lloret:
Novembre´12
Homenatge a Joan Fuster ,
Manifest llegit davant el monument a Fuster
que hi ha a la Plaça de l´Ajuntament de Sueca.
Als 20 anys de la mort de Fuster i 90 que va néixer
Amics i amigues:
Bon dia i bevinguts a aquest acte d´afirmació fusteriana.
Gràcies per la
vostra assistència i gràcies al col.lectiu “Reconstruïnt Fuster” per haver-me
convidat a dirigir-vos unes paraules, des de la meua amistad, ara, als 20 anys
de la seua mort i 90 que va néixer, sobre l´homenot que fou el nostre paisà
Joan Fuster.
Només voldria que
les meues paraules servirán per aroximar-vos, als que no tinguereu la sort de
conéixer´l en vida, a alguns aspectes particulars de la seua extraordinaria
personalitat que resulta quasi impossible de fer-se´un una exacta i completa
només a través dels seus llibre, i dels estudis que s´han publicat sobre ell.
Perquè el Fuster oral , per desgràcia, tan sols resideix
en el record dels qui el conegueren i per tant és difícil trobar les paraules
justes, precises, per “reconstruir” amb exactitud i fidelitat la seua poderosa
i singular personalitat així com l ´ambient que creava al seu voltant. Una aproximació al seu tarannà exigeix, per als que no l´han conegut,
un gran esforç d´imaginació.
Actes d´afirmació
fusteriana com aquest que heu organitzat ajuden, gràcies a la vostra presència
i admiració pel nostre prestigiós intel.lectual i no pel que jo amb més bona voluntad que ofici vos puga
comentar, ajuden, dic, a “viure´l” als que no l´heu conegut i als que sí a
“reviure´l”.
¿Com era ,
humanament, el Fuster? : abans que res un home, un veí, un ciutadà,
obssessionat per l´honestedat, per l´anàlisi racional, per saber qui és ell i
qui el “poble” que li ha tocat per viure única manera de superar errors. Perquè només quan sabem qui som i còm
som podem “reconstruir-nos”/”redreçar-nos”, estimar-nos fent que ens estimen i
ens respecten. Com apuntà en un dels seua forismes: “un és mestre, advocat,
etc. el meu oficié s ser Joan Fuster” .
El Fuster pròxim, el del dia a dia, el nostre veí de carn i ossos, el que vaig
conéixer, havia nascut un 23 de Novembre de 1922 – per això celebrem enguany el
seu 90 aniversari – al nº 30 del carrer La Punta, per xamba la mateixa casa on
16 anys desprès vindria al món Joseph Palàcios, home de lletres polifacètic,
extraordinari escriptor, poeta excepcional, editor, elegant dissenyador de
llibres i cartells, Si encara no n´heu sentit parlar d´ell, vos assegure que no
tardareu massa perquè l´obra que ha creat ben bé mereix eixir dels límits de la
minoria “culta” en que es troba.
Nascut, com
Palàcios desprès, al carrer La Punta, Fuster passà promete a viure al nº 10 del
carrer Sant Josep, d´on ja no es mouria. En acabar el estudis de batxiller es
trasllada a València per estudir Dret, adonant-se´n al poc de temps d´acabar la
llicenciatura que la seua vocació era altra que la d´advocat. Decideix ser
escriptor. S´inicia primer com a poeta però ben aviat ho deixa –“tots els
poemas estan ja fets, parlem de poesia” – i es dedica
a l´assaig. I per gunayar-se la “pataqueta” no li queda més més remei que
“pencar” escrivint articuls per als diaris.
El Fuster diari , el Fuster veí, el Fuster actiu, el
Fuster material, viu només en la memoria dels que el
conegueren personalment. I cada vegada n´anem quedant menys. I paga la pena que
ens aprofitem dels records que d´ell tenim els que encara estem per aquí. Jo en
són un de tants. Però n´haurien d´escoltar altres. La figura de Fuster és tan
enorme que només juntant moltes “peces”, una d´ací, altra d´allà, i altra de
més enllà, podem obtenir un puzzle que ens done una imatge aproximada al
personatge perquè sencera i exacta resultarà del tot impossible.
El
1962, ara fa 50 anys, dedicat des de feia temps a escriure llibres, assajos,
articles de premsa, correspondencia, etc. en publica dos de llibres que el
consagraran definitivament com l´intel.lectual de major repercussió, i admiració, en els àmbits cults i progressistes
d´arreu dels Països Catalans. Però alhora els mateixos llibres, El País
Valenciano i Nosaltres els valencians originaran l´enveja i odi dels cercles feixistes contra l´home i la
totalitat de l´obra de Fuster, manipulant els textos, traient frases de context,
per punxar la fibra sentimental de gran part de la societat valenciana per
rebel.larla contra l´escriptor, perquè saben que tant els llibres com
l´autor qüestionen el seu poder i
van a contribuir, a la curta o a la llarga, a desvetllar la consciència de la
majoria dels valencians dscobrirt-los que han estat estafats i alhora passaran
a exigir-los responsabilitats.
A
finals de la dècada del 50 i principis del 60 en que vaig començár la llicenciatura de Medicina, s´hava
costituït a Sueca un moviment molt actiu, inquiet cultural i civicament,
heterogeni i bastant despistad politicament, però ja amb consciència, encara que inmadura, valencianista. Era el Club
d´Estudiants de Sueca. Fuster n´era un referent. I
vosaltres, crec jo, en sou en bona part fruït d´aquelles arrels. Algun
suecà hauria d´estudiar aquest
interessant periode, embrió del “catalanisme” a Sueca.
Encara que jo
n´havia sentit parlar del Fuster, ja he dit que per als membres del Grup
d´Estudiants n´era un referent, no el vaig conéixer personalment
fins que comença la campanya antifeixista de desprestigi i manipulació arrel de
la publicació el 1962 dels dos llibres esmentats. Per cotrarestar-la el nostre
paisà anava d´ací cap enllà presentant i explicant el contingut i significat
dels llibres, sobretot El País Valenciano, en
teoria el més inofensiu, però en la pràctica, per tractar-se d´una “guia
turística” , del que més suc en podrien treure el feixistes de cara a tocar la
fibra sentimentaloide d´una societat valenciana en “somnolencia digestiva”.
El dia que li tocà
presentar-lo a l´Aula Magna de la Facultad de Medicina, com que jo era de
Sueca, vaig ser l´encarregat d´anar a esperar-lo a l´Estació del Nord i
acompanyar-lo allí on tenia que donar la conferència. Des d´aleshores ja no
deixariem d´estar en contacte execepte el periode en que vaig tenir que
absentar-me de Sueca per motius professionals: de 1969 a finals de 1971,
exercia de metge de poble, els primers mesos a Gavarda i desprès a Bugarra. De
nou en Sueca torní a freqüentar sa casa. Ara ja com amic i també com a metge de
capçalera , gran honor que em feu al preguntar-me si volia acceptar la seua
petició.
Des dels inicis del
72, doncs, la meua relació amb el Fuster es feu asidua. El recorde com un
mestre per a tots els qui teniem el privilegi d´escoltar-lo en les tertúlies
que espontàniament s´organitzaven a sa casa. L´homenot – qualificat així per
Josep Pla – era tot un pou inesgotable de coneixements. Una enciclopèdia oral.
Un “il.lustrat”, en l´accepció “française” del terme, transplantat i adequat al segle XX. Conversavem de tot el
que pogau imaginar, però qualsevol tema sabia treure-li el trellat, el suc,
l´incitació a la reflexió personal de cadascú dels assistents. Conversavem,
beviem i fumavem (això si, sempre “de gorra”). Sabia escoltar-nos el que ens
“obligava” a meditar les nostres reflexions abans d´amollar-les per la boca.
Tenia un do per donar-nos la impressió que ens tractava, no com a “criarures”,
sinó com a adults. Tot li semblava
interssant, i això ens donava importancia, ens sentiem correspots. Quan ell
parlava, tots, com si fossem “babaus” – “ens queia la bava”, podriem dir –
procuravem que no se´ns escapés ni una paraula del que comentava. Sabia i li
agradava dialogar. I preguntar : única manera de conéixer, de “coneixer´ns”.
La conversa es
desenvolupava al voltant d´un semicercle, del que ell era el centre, assegut al
seu butacó, amb pijama i per damunt el batí. L´espai , a la dreta segons
entraves a la casa, estava limitat per la paret interior de l´habitació amb
finestra al carrer , i la porta d´accès a la cuïna. Al fons d´aquest racó,
d´espatlles al Fuster quan girava cap a nosaltres, hi havia la ximeneia; a la nostra dreta, pegada a la paret
lateral, la de l´habitació,
l´Olivetti, a l´esquerra – a la dreta de Fuster -- unes cadires amb un
montó de llibres, i enfront del Fuster, és a dir a ls nostres espatlles, el que
haviem deixat de passadís cap al corral i més enderrere encara la paret , d´on
penjaven pintures, dibuixos i fotografies. Damunt d´una tableta, també plena de
papers, el paquet de cigarrets rossos, americans (Kohl al principi, Wiston
després), i per terra, al seu costat, i a mà, l´ampolla Black-White, i de
Soberano (ens recordarà desprès que El Nosaltres li´l
deu en bona part a l´”estímul” de la casa Soberano i La Tabacalera).
La tertúlia
continuava fins les dues o les tres de la matinada. De vegades encara més tard.
De sobte ens amollava: Cristo, ja n´hi ha prou, a casa que jo m´he de
guanyar el pa. Au, criaturas, a dormir que ja és hora!! I ens “empentada” cap a l´eixida, perquè nosaltres no ens donavem per
assabentats. Finalment aconseguia que se n´anassem i eixiem amb silenci i
saborejant “la mel” d´espavilamenta amb la que, de franc, ens havia obsequiat.
Apreniem diàleg, tolerancia, espirit crític, humilitat, estimar la gent,
estimar la nostra terra, comprendre el valor de la llibertat, i la necessitat
de saber. El cap ens bollia de tantes coses com haviem après i tantes respostes
que teniem que cercar per nosaltres mateixos.
Eren anys de
transició. La Dictadura trontollava. L´oposició feia els seus plans. Fuster era
el referent democràtic que ens marcava el camí de l´alliberament dels pobles i
de rebuig al franquisme. En il.lustrava com el franquismo representava un món
tenebrós a tots els nivells: Intel.lectual, cultural, social i polític. Era la
política de l´ordeno y mando , que fotia a la presó
a qui no estava d´acord. Política de “mut i callosa”. Per sa casa passaven sovint,
més del que ell hagués desitjat, els futurs “mandamassos” a empapussar-se de
les seues opinions, ja que pel seu prestigi ben guanyat era com el “Patriarca”
del País.
Era excessivament,
crec, respetuós amb els discrepants. Rara vegada eixia de la seua boca alguna
“codolà” dialèctica dirigida a l´imbècil o estúpid, intransigent, quan el tenia
al davant de manera impertinent. Habitualment el que el caracteritzava era més
bé la discreció, un comportament
“socialment correcte” amb l´interlocutor per molt que li semblès que el que deia eren banalitats. La
raó, les raons, eren la seua arma contra l´adversari. Però l´estupidesa el
podia (“quan un estúpid parla l´aire queda contaminat”).
Com a pacient era modèl.lic i molt considerat. Sufrit. Mai recorde que hagués pronunciat queixa al meu quefer per no
haver-li encertat la medicació per aliviar les molèsties. Em cridava només quan
considerava que no hi havia més remei, quan comprobava que auto-medicant-se no
aconseguia pegar-li en terreta al seu problema de salut. Jo li renyia,
amablement, i li demanava que la pròxima vegada m´avisara a l´inici dels
simtomes. Però era debades. Li molestva molt molestar. Li aconsellava mesures
preventives per mantenir una millor salud, i m´ho agraïa amb somriure
displicent, però, se n´oblidava, per raons de feïna, carácter i soledad, ben
socint.
El 79 fou un any de
gran satisfacció per al Fuster. I d´optimisme. Estava content, com a suecà i amic,
perquè en les primers Eleccions
Municipals de la Democràcia, desprès de 40 anys de Dictadura, el seu metge i
amic, candidat pel PCPV , jo, havia estat elegit Alcalde del seu poble. (Vostè
a qui vota? – li preguntaran – Tot Cristo ho sap: al meu metge).
Vingué Moret a
Sueca en el 80, des de Cuba, per primera vegada des de que s´exilà al final de
la Guerra Civil en el 39. Tingué que fugir d´Espanya, com tants d´altres
lluitadors antifranquistes, per l´unic “delicte” d´haver estat fidels a la
República, i lluitar contra els rebels i traidors feixistes. Es conegueren
personalment. Dinarem a l´Estany de Cullera amb Fuster, Moret i la seua muller
Délia ( també hi eren Joseph Franco, Ricardo Andreu, Pepe Forquet, Julian
Parrell, Tere i jo). Moret ens acompanyà ( junt a Ricardo Andre, Forquet,
Enrique Ballester “el llavoriste”)
a la última gran manifestació del 25 d´Abril, celebrada aquell any a
Alacant, compartint tribuna amb el Fuster a la plaça de bous on acabava la
manifestació.
Per aquells dies,
Abril/Maig, del 80, l´Ajuntament entrà en una crisi política, tenint que
abandonar la Corporació, per expulsió del PCE, sis dels set regidors que havia
obtés el PCPV en les eleccions municipals de l´any anterior ( Antonio Soler,
Vicent Ferri, Ricardo Andreu, Joseph Forquet, Teresa Bosch i jo mateix, Jaume
Lloret). La crisi era un preludi del que anava a passar al País Valencià i al mateix Estat Espanyol. Fuster
quedà una mica decencissat de veure com durant la “transició” es produïen
renúncies personals i claudicacions polítiques que que mai no podia haver-se imaginat. A mesura que passava el temps i hom
veia el camí polític que s´havia mamprès, amb pactes i renúncies per part de
les forces progressistes i d´esquerra,
l´esperança dipositada en elles s´anava debilitant perquè contribuien a
mantenir en el poder l´Aparell de l´Estat franquista en conte de continuar
lluitant per instaurar una democràcia avançada on el poder passés a mans de les classes populars i reconeguent
l´Autonomia plena a les distintes
nacionalitats històriques d´Espanya, i la possible federació lliure i
voluntària entre algunes d´elles – per exemple: la dels Països Catalans
Posteriorment, allà
pel 86, l´Universitat, desprès d´un temps d´insubstancial polèmica més bé pròpia d´un País analfabet i
sectari que demostrava com el poder mediàtic – al carrer i a les Institucions
polítiques – continuava en mans de la dreta, l´anomenà Professor, encarregant-li la càtedra de Filologia
Catalana.
Els feixistes el
consideraven tant “perillós” , com
a persona i pensador, que no dubtaren en intentar assassinar-lo a través de dos
atemptats-bomba que li colocaren a la porta de sa casa: el primer el 1978 i el
segon, més greu, el 1981. I una vegada mort, allà pel 96, un onze de Setembre, encara no
satisfets perquè sabien que continuava guanyant-los la batalla, profanaren la seua tomba.
L´abril del 92,
mesos abans del seu traspàs, es commemorarà el 30 aniversari de la publicació
de Nosaltres. Dinarem en Motilla, a vora mar, a El
Catapí. L´Enric fou convidat. Tenia 14 anys. Papà – recorde que me va
dir—trobe el Fuster molt desmillorat¿oi que no es troba bé?. No havien passat dos mesos, era migdia d´un 21 de juny, quan
l´Associació de Veíns – de la que era soci – es preparava per anar a celebrar,
dinant al Catapí , el fi d´exercici
, Palàcios telefonà a casa des de ca Fuster: Jaume, vine ràpid, Fuster m´ha
dit que t´avise, ha passat molt mala nit i no es troba gens bé. En arribar em saludà amb dues paraules, em semblà com si estigués
esperant-me. I de sobte, sense donar temps a més, ens deixà.
Havia faltat el
pensador, l´ntel.lectual, l´escriptor, l´assagista, el guia, el mestre, l´amic,
més gran i més influent del País Valencià i, sense por a exagerar massa , diria
que també de l´Estat Espanyol, al llarg del segle XX, que creà , des de Sueca,
el seu pòble (“…entre residir
en Barcelona o en Sueca, prefiero Sueca…porque és mi pueblo”) , una obra extraordinaria i vital iniciant
el camí perque els valencians anaren despertant de la “ permanent somnolència
digestiva” en que la mantenien des dels seus origes una classe valenciana
localment dominant però alhora subalterna front el centralisme de Madrid. Per
això, quan algú em pregunta qué és ser fusterià no
dubte en contestar-li és la meua manera de ser valencià.
Jaume Lloret
Novembre´12
Avui des de la unitat i la consciència de poble, volem homenatjar la memòria de Guillem, enfront dels que l'insulten i el criminalitzen, volem reivindicar la seua lluita, que també és la nostra, evitar que caiga en l’oblit, i demanar que el seu esperit siga present a cada poble dels Països Catalans.
